DM01-PUNT B

Documents de Malines - 1 (DM01) - continuació

La Renovació Carismàtica Catòlica
(RCC)

Cardenal J.L. Suenens

Traducció dels "Documentos de Malinas"
feta per A. P.
Nota: S'ha aplicat la nova norma sobre els accents diacrítics de l'IEC

---

B.    FONAMENT TEOLÒGIC

Index de la Secció

1. La vida intratrinitària i l’experiència cristiana
2. Crist i l’Esperit Sant
3. L’Església i l’Esperit Sant
4. L’estructura carismàtica de l’Església
5. L’accés a la vida cristiana
6. Els dons de l’Esperit i la iniciació cristiana
7. Fe i experiència

1.  La vida intratrinitària i l’experiència cristiana

El fonament teològic de la Renovació és essencialment trinitari. Ningú ha vist mai el Pare (cf. Jn 1, 18), ni el podrà veure en aquesta vida, perquè “habita en una llum inaccessible” (1Tim 6,16; 1Jn 4, 12-20). Només el Fill ha vist i ha escoltat el Pare (Jn 6, 46). Ell és el “Testimoni” del Pare. Jesús ens va donar testimoni del Pare, i el qui ha vist, sentit i tocat Jesús té accés al Pare (1Jn 1, 1-3). Després de l’Ascensió de Jesús al Pare ja no el podem veure ni escoltar personalment. Però ens ha enviat el seu Esperit, que ens recorda tot el que va fer i va dir i el que els seus deixebles han vist i sentit (Jn 14, 26; 16, 13). No tenim, doncs, accés al Pare per Crist sinó en el mateix Esperit (Ef 2,18).

El Pare s’ha revelat com la “Persona-Font”, principi sense principi, quan va descubrir el seu nom a Moisès: “Jo sóc el que sóc”. En el Nou Testament Jesús es revela com la imatge de la “Persona-Font” (Col 1, 15) prenent i aplicant-se a Ell mateix aquesta paraula de revelació (Jn 8, 24-28). El Pare i Ell són u; el Pare està en el Fill i el Fill en el Pare (Jn 17, 21; cf. 10, 30). Jesús és la manifestació d’”aquell que és” (2Cor 4, 4; Ac 1,3).

Quan Jesús fa servir la forma “nosaltres” en un sentit exclusiu (Jn 10, 30; 14, 23; 17,21), aquest “nosaltres” es refereix al Pare i a Ell mateix. L’Esperit procedeix d’aquest “nosaltres” i és, de manera inefable, una Persona en dues persones. L’Esperit és l’acte perfecte de comunió entre el Pare i el Fill, i és per l’Esperit que aquesta comunió pot comunicar-se ad extra. L’Església es defineix, en efecte, per la seva relació amb aquesta comunió de Persones. La identificació de Jesús i dels cristians (Ac 9, 4s) no és posible sinó en virtut de la identitat del mateix Esperit Sant en el Pare, en el Fill i en els cristians (Rom 8,9). Crist “ens ha donat el seu Esperit, el qual, sent únic i el mateix en el Cap i en els membres dona a tot el Cos la vida, la unitat i el moviment (Lumen Gentium, 7). Essent el mateix Esperit el que roman alhora en Crist i en l’Església, la comunitat cristiana pot ser anomenada “Crist” (1Cor 1, 13; 12, 12). Els carismes són les manifestacions d’aquesta habitació de l’Esperit (1Cor 12,7), signes de l’Esperit que habita en nosaltres (1Cor 14,22), i es manifesta així, de manera visible i tangible; “Jesús ha abocat l’Esperit Sant…” (Ac 2, 33). A la fi dels temps, quan l’Esperit Sant haurà reunit tot en aquesta comunió, Crist “posarà el Regne en mans de Déu, el Pare” (1Cor 15, 24), i l’Església és l’inici d’aquest Regne (Lumen Gentium, 5).

2.  Crist i l’Esperit Sant

És lícit dir que Jesús, en la seva humanitat, ha rebut l’Esperit i l’ha abocat. Jesús ha rebut l’Esperit en plenitud, i aquesta efusió de l’Esperit és la inauguració dels temps messiànics, de la segona creació. Concebut pel poder de l’Esperit Sant, Jesús ve al món com a Fill de Déu i com a Messies. I és precisament l’efusió de l’Esperit en el moment del seu baptisme en les aigües del Jordà el que li permet assumir públicament aquest paper messiànic: “I tot seguit, mentre pujava de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell” (Mc 1, 10). Aquest esdeveniment és decisiu en la història de la salvació. No es tracta, únicament, de la investidura pública de Jesús com a Messies, sinó d’una gràcia personal que li confereix poder i autoritat per emprendre la seva obra messiànica (Ac 10, 38). L’Esperit del Senyor s’aboca damunt d’Ell perquè ha estat ungit per a predicar la bona nova als pobres (Ll 4, 18). La Bíblia de Jerusalem, comentant la paraula adreçada a Joan Baptista: “Aquell damunt el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa, és el qui bateja amb l’Esperit Sant” (Jn 1, 33), destaca com “aquesta expressió defineix l’obra esencial del Messies”. Jesús rep l’Esperit, o, més ben dit, l’Esperit “reposa damunt d’Ell” (Is 11,2; 42,1; Jn 1,33) de manera que Ell pugui batejar altres en l’Esperit” (8).

Havent-se ofert Ell mateix a Déu, com a víctima sense màcula, per l’Esperit etern (cf. Heb 9, 14), Jesús, el Senyor glorificat i ressuscitat, envia l’Esperit. Brollant d’aquell cos crucificat i ressuscitat com d’una font inesgotable, l’Esperit s’aboca sobre tota carn (Jn 7,37-39; 19,34; Rom 5,5; Ac 2,17).

Entre Jesús i l’Esperit hi ha reciprocitat de relació. Jesús és aquell a qui se li ha donat l’Esperit “sense límits” (Jn 3, 34; Lc 4,1), perquè el Pare l’ha “ungit d’Esperit i de poder” (Ac 10, 38). És conduït per l’Esperit i per l’Esperit el Pare el ressuscita d’entre els morts (Ef 1, 18-20); Rom 8, 11; 1Cor 6, 14; 2Cor 13, 14). Per la seva part, Jesús envia l’Esperit que ha rebut, i és pel poder de l’Esperit com s’arriba a ser cristià: “si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist” (Rom 8,9). La marca essencial de la iniciació cristiana és la recepció de l’Esperit (Ac 19, 1-7). Per altra banda, és l’Esperit el qui suscita la confessió que “Jesús és el Senyor” (1Co 12, 3). Aquesta relació recíproca de Jesús amb l’Esperit s’orienta a la glòria del Pare: “Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare” (Ef 2, 18).

No es tracta de confondre les funcions específiques de Crist i de l’Esperit en l’economia de la salvació. Els cristians s’incorporen a Crist i no a l’Esperit. A la inversa, és per la recepció de l’Esperit que s’arriba a ser “cristià”, membre del Cos de Crist. És l’Esperit qui obra aquesta comunió que constitueix la unitat del poble de Déu. Reuneix en la unitat perquè fa de l’Església el Cos de Crist (cf. 1Cor 12,3). L’Esperit realitza aquesta unitat entre Crist i l’Església mantenint la seva distinció. Crist, per l’Esperit, és present en la seva Església, i pertany a l’Esperit la funció de conduir els homes a la fe en Jesucrist. L’Esperit és una persona, talment com el Fill i el Pare, per això l’Esperit de Crist no és menys (Rm 8, 9; Ga 4, 6).

És necessari no considerar aquestes funcions específiques de Crist i de l’Esperit com una vana especulació teològica. El fet que Crist i l’Esperit, cadascú a la seva manera, constitueixin l’Església, ha d’afectar profundament la missió de l’Església, la seva litúrgia, l’oració privada del cristià, l’evangelització i el servei de l’Església davant del món.

3.  L’Església i l’Esperit Sant

Com que l’Església és el sagrament de Crist (Lumen Gentium,1), és Jesús qui, en la seva relació amb el Pare i amb l’Esperit, determina l’estructura íntima de l’Església. Així com Jesús fou constituït Fill de Déu per l’Esperit Sant, pel Poder de l’Altíssim que cobrí Maria amb la seva ombra (Lc 1,35), i fou investit de la seva missió messiànica per l’Esperit que baixà cap a Ell en el Jordà, així, d’una manera anàloga, l’Església des del seu origen fou constituïda per l’Esperit Sant i manifestada al món la diada de Pentecosta.

Hi ha una tendència en Occident que dona raó de l’estructura de l’Església en categories “cristològiques”, i fa intervenir l’Esperit Sant perquè animi i vivifiqui aquesta estructura ja prèviament constituïda. Si és veritat que l’Església és el sagrament de Crist, aquesta concepció és del tot errònia. Jesús, en efecte, no ha estat constituït primerament Fill de Déu i després vivificat per l’Esperit per a complir la seva missió; com tampoc ha estat investit del seu messianisme i després habilitat per l’Esperit conforme al seu ministeri. De manera análoga, tant Crist com l’Esperit Sant, tots dos, constitueixen l’Església; aquesta és fruit d’una doble missió: la de Crist i la de l’Esperit, i aquesta afirmació no contradiu el fet que l’Església inaugurada en el ministeri de Jesús rep una modalitat i una potència noves en Pentecosta.

Com que l’Església és el sagrament de Crist, és, també, participant de la unció de Crist. L’Església no continua només l’Encarnació, sinó també la unció de Crist en la seva concepció i en el seu baptisme que s’estén al seu cos místic (9) . Si l’acció de l’Església és eficaç, si la seva predicació i la seva vida sacramental donen fruit, és en virtut d’aquesta participació en la unció de Crist. La comunió eclesial és, igualment, una conseqüència d’aixó.

4.  L’estructura carismàtica de l’Església

Com a sagrament de Crist, l’Església ens fa partícips de la unció de Crist per l’Esperit. L’Esperit Sant roman en l’Església com una perpètua Pentecosta, i en fa d’ella el Cos de Crist, el poble de Déu, omplint-la del seu poder, renovant-la constantment, movent-la a proclamar la senyoria de Jesús per a glòria del Pare. Aquesta habitació de l’Esperit en l’Església i en els cors dels cristians com en un temple, és un do per a tota l’Església: “¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?” (1Cor 3, 16; cf. 6,19). El do primordial fet a l’Església no és altre que el mateix Esperit Sant; amb Ell venen els dons gratuïts de l’Esperit, és a dir, els carismes.

L’Esperit Sant, donat a tota l’Església, es fa visible i tangible a través dels diversos ministeris, sense que es confongui amb ells. Tal com manifestacions visibles de l’Esperit, els carismes s’ordenen al servei de l’Església i del món abans que al servei de la perfecció dels individus que el reben. Com a dons que són, pertanyen a la mateixa naturalesa de l’Església. Està fora de lloc, doncs, que un grup o moviment particular dins de l’Església reivindiqui cap mena de monopoli de l’Esperit o dels seus carismes.

Si l’Esperit i els seus carismes són inherents a l’Església en el seu conjunt, també són constitutius de la vida cristiana i de les seves diverses expressions, tant les comunitàries com les individuals. En la comunitat cristiana no hi ha d’haver membres passius, desposseïts de funció o de ministeri. “Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol; són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots. Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots” (1 Cor 12, 4-7).

En aquest sentit tot cristià és un carismàtic, i es troba, per tant, investit d’un ministeri per al servei de l’Església i del món.

Els carismes tenen, tot i així, una importància desigual. Els que estan ordenats més directament a l’edificació de la comunitat tenen una dignitat més gran. “Doncs bé, vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. En l’Església, Déu ha posat, en primer lloc, apòstols; en segon lloc, profetes; en tercer llos, mestres; després, els qui tenen poder d’obrar miracles; després, els qui tenen el do de guarir, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar en llengües (1 Co 12, 27-28). La igualació dels carismes i ministeris no és pròpia de la vida de l’Església.

Així, doncs, no s’ha d’oposar una Església institucional a una Església carismática. Com deia Sant Ireneu: “Allí on està l’Església, hi és l’Esperit, i on és l’Esperit, allí està l’Església” (10). Un sol Esperit, que es manifesta en diversitat de funcions, asegura la cohesió entre el laicat i la jerarquía. L’esperit i els seus dons són, efectivament, constitutius de l’Església en el seu conjunt i en cada un dels seus membres.

5.  L’accés a la vida cristiana

En fer-se cristians, tots els creients participen de les mateixes veritats, dels mateixos misteris. Són alhora membres del Cos de Crist i del Poble de Déu, partícips de l’Esperit i fills del Pare. Sant Pau defineix el cristià per la seva referència a Crist i a l’Esperit: “…si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist” (Rm 8, 9). Als evangelis, el que diferencia més netament el paper messiànic de Jesús en relació amb el ministeri de Joan Baptista, és el fet que Jesús ha de “batejar en l’Esperit Sant”. Segons la resta dels escrits apostòlics, hom arriba a ser membre del Cos de Crist quan es rep l’Esperit a través del baptisme: “Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos” (1 Cor 12, 13).

El Nou Testament descriu de maneres diverses l’accés a la vida cristiana. Sempre s’opera sota el signe de la fe; la unció de la fe precedeix i acompanya la conversió (cf. 1 Jn 2, 20, 27), que consisteix en convertir-se a Déu: “…com us apartàreu dels ídols i us convertíreu a Déu, per servir només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús, el seu Fill, que ell ressuscità d’entre els morts…” (1 Tes 1, 9-10). En el cas d’un adult, la conversió condueix al baptisme, a la remissió dels pecats i al do de la plenitud de l’Esperit. Aquest procés de la fe està resumit admirablement en la conclusió del discurs de Pere la diada de Pentecosta: “Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l’Esperit Sant” (Ac 2, 38).

6.  Els dons de l’Esperit i la iniciació cristiana

La vinguda decisiva de l’Esperit, en virtut de la qual hom arriba a ser cristià, està unida a la celebració de la Iniciació Cristiana (baptisme, confirmació i eucaristia)(11). La Iniciació Cristiana és el signe eficaç del do de l’Esperit. En rebre en ella l’Esperit Sant, el catecumen esdevé membre del cos de Crist i s’incorpora al poble de Déu i a la pregària litúrgica.

Les comunitats cristianes primitives no només celebraven la iniciació en aquest esperit (12), sinó que esperaven una transformació en la vida dels fidels. L’Esperit Sant per a ells estava associat a manifestacions de poder transformador. No podien concebre que fos possible incorporar-se a Crist i rebre l’Esperit sense que tota la vida canviés. De la mateixa manera, les primeres comunitats cristianes consideraven normal que el poder de l’Esperit es manifestés amb tota l’amplitud i la diversitat dels seus carismes: assistència, administració, profecia, glossolàlia, etc. Cal tenir en compte que les enumeracions del Nou Testament no són exhaustives (cf. 1 Cor 12, 28; Rm 12, 6-8) (13). Aquesta manifestació de l’Esperit en els carismes es posava en relació amb la vida de la comunitat abans que amb la vida personal del cristià.

S’ha de reconèixer que l’Església en l’actualitat no és suficientment conscient que alguns carismes constitueixen possibilitats concretes per a la comunitat cristiana, fins i tot si, en principi, aquests carismes són reconeguts com a inherents a l’estructura i a la missió de l’Església.

Una manera de descobrir el caràcter específic de la Renovació Carismàtica fora comparar la vida d’una comunitat cristiana dels primers temps i la vida d’una comunitat cristiana contemporània. Els cristians de l’Església primitiva no es considerarien privilegiats, en matèria de carismes, en relació amb els seus germans d’èpoques posteriors. Substancialment, la iniciació tal com se celebra avui no difereix de la dels orígens de l’Església. Tant en l’una com en l’altra, el do de l’Esperit es demana i es rep per l’Església i es manifesta en determinats signes o carismes. Tan impensable és per a nosaltres, com ho va ser per a Sant Pau, que es pugui rebre l’Esperit sense rebre al mateix temps algun dels seus dons.

Tanmateix, no es pot oblidar que existeix un clima espiritual diferent en les nostres comunitats que les distingeix de les primitives. Aquesta diferència es troba en la qualitat de l’apertura i la disponibilitat als dons de l’Esperit.

Suposem, per exemple, que la gamma plena de les manifestacions de l’Esperit en els diversos carismes comprengui un espai de la A a la Z (tot i ser una comparació inadequada, per tal com sembla comprometre la llibertat de l’Esperit Sant, que pot manifestar-se en tota mena de carismes). Suposem també que una secció d’aquesta gamma, delimitada per les lletres A i P, comprengui els carismes que nosaltres jutgem avui com a més “normals”, com ara els dons que ens mouen a la generositat o a la misericordia (cf. Rm 12, 8), i l’altra secció, de la P a la Z, comprengués, per hipótesis, els dons de profecia, de guariment, de parlar en llengües, d’interpretació, etc. És evident, segons els testimonis que posseïm, que els primers cristians eren conscients que l’Esperit podía manifestar-se mitjançant tota la gamma dels diversos carismes, i que, particularment els que nosaltres hem situat en la secció P-Z, corresponien per a ells a possibilitats reals i fins i tot a fets experimentats.

En això, les comunitats primitives manifesten una diferència en relació amb les nostres parròquies i comunitats contemporànies. Aquestes no semblen ser conscients que determinats carismes constitueixen per a l’Església possibilitats concretes i, per tant, no estan obertes a aquestes meravelles de l’Esperit. Aquesta manca de disponibilitat o, si es prefereix, de confiança, pot afectar profundament la vida i l’experiència d’una comunitat cristiana, i es reflecteix en la seva manera de pregar, i particularment en la seva manera de celebrar l’eucaristia, en la seva proclamació de l’evangeli i en el seu compromís al servei del món. Si una comunitat imposa certs límits a les manifestacions de l’Esperit, la seva vida es veurà necessàriament empobrida d’una manera o d’una altra.

Que la manca d’obertura i disponibilitat pugui afectar la vitalitat d’una església local és una cosa que no ha de sorprendre a un catòlic. Aquesta comprovació correspon a la doctrina relativa a les condicions subjectives -ex opere operantis- de la vida sacramental. L’eficàcia dels sagraments es veu afectada d’alguna manera per les disposicions de qui els rep. Per exemple, si un cristià rep l’eucaristia amb unes disposicions mínimes d’apertura i generositat, no rebrà com caldria l’aliment espiritual, encara que Crist se li ofereixi en la plenitud de la seva presencia i del seu amor. Succeeix el mateix en l’àmbit de tota la comunitat cristiana respecte als sagraments de la iniciació.

Amb tot, convé fer una advertència. Si bé és cert que les disposicions subjectives influeixen normalment en l’efecte que produeixen en nosaltres els dons de Déu, també cal afegir que l’Esperit de Déu mai és presoner de les disposicions subjectives de les comunitats o dels individus. L’Esperit és sobiranament lliure, bufa quan vol i com vol. Així, pot donar a les comunitats i als individus dons per als quals no estan preparats. L’Església li deu a la iniciativa de l’Esperit tot el que en ella hi ha de vital. De tota manera, continua sent veritat que, habitualment, la lliure comunicació de l’Esperit Sant es veu afectada d’alguna manera per les disposicions subjectives dels qui l’acullen (14).

7.  Fe i experiència

La Renovació Carismàtica interpreta de manera positiva el paper de l’experiència en el testimoni del Nou Testament i en la vida cristiana (15). En les comunitats de l’època neotestamentària l’acció de l’Esperit Sant fou un fet d’experiència abans de ser objecte de doctrina. D’acord amb els textos podem dir que aquesta experiència es feia patent, generalment, en la consciència personal i comunitària. L’Esperit es percebia i s’experimentava de manera més o menys immediata: “El qui us concedeix l’Esperit i obra prodigis entre vosaltres, ¿ho fa perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe?” (Ga 3,5). “Sempre dono gràcies al meu Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que ell us ha concedit en Jesucrist, en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant de paraula com de coneixement…no us manca cap mena de do… (1Cor 1, 4-8).

L’Esperit s’experimentava, igualment, per la transformació moral que produïa: “Germans estimats del Senyor, sempre hem de donar gràcies a Déu per vosaltres, ja que ell us ha escollit com a primícies perquè obtingueu la salvació per l’Esperit que santifica i per la fe en la veritat” (2 Te2, 13).

“Heu estat rentats, heu estat santificats i heu estat fets justos en el nom de Jesucrist, el Senyor, i gràcies a l’Esperit del nostre Déu” (1 Co 6, 11). L’Esperit s’experimenta en la llum interior de la que és la font (16): “Nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve de Déu, perquè coneguem els dons que Déu ens ha concedit” (1 Co 2, 12). L’alegria i el fervor de la caritat es percebien, igualment, com signes de la presencia de l’Esperit: “El fruit de l’Esperit és aquest: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” (Ga 5, 22). “L’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor” (Rm 5, 5).

Finalment, l’Esperit s’experimentava en manifestacions de poder: “Perquè el nostre evangeli s’ha difós entre vosltres no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l’Esperit Sant” (1 Te 1, 5). “Quan us parlava i us predicava, no ho feia amb el llenguatge persuasiu propi de la saviesa humana, sinó amb el poder convincent de l’Esperit” (1 Co 2, 4). Ens hem limitat als escrits paulins perquè és impossible recollir aquí totes les referències del Nou Testament sobre la importància de l’experiència religiosa en la vida cristiana.

L’experiència de l’Esperit Sant era, als ulls dels redactors del Nou Testament, una marca distintiva de la condició cristiana. Quan intentaven definir-se en oposició als no cristians, els fidels primitius posaven els ulls en ella. S’entenien a ells mateixos no tant com a representants d’una nova doctrina, sinó com a testimonis d’una nova realitat: la presència actuant de l’Esperit Sant (17). L’Esperit era per a ells objecte d’experiència, tant personal com comunitària, cosa que no podien negar sense que això suposés deixar de ser cristians. És necessari, per tant, admetre que la categoría d’experiència immediata de Déu en el seu Esperit és inherent al testimoni del Nou Testament.

Intentem determinar, de la manera més precisa posible, el que significa aquesta experiència en el context en què ens movem. No es tracta, tanmateix, d’explorar tot el camp de l’experiència religiosa com a tal (18). Precisem solament que no es tracta d’una experiència provocada per l’home. L’experiència religiosa, en el sentit com nosaltres l’entenem aquí, és un coneixement concret i immediat de Déu que s’acosta a l’home (19). És, per això, el resultat d’una acció de Déu, compresa per l’home en la seva interioritat personal, en oposició al coneixement abstracte que es pot tenir de Déu i dels seus atributs.

No és necessari per això oposar intel·ligència i experiència, perquè aquesta darrera pot incloure un procés reflexiu; ni oposar tampoc experiència i fe, car aquesta inclou sempre alguna referència a l’experimentat.

Apliquem allò dit anteriorment al que en el si de la Renovació s’anomena “efusió de l’Esperit” o, en determinats grups, “baptisme en l’Esperit”. Segons el testimoni dels qui han viscut aquesta experiència, quan l’Esperit, rebut en la iniciació baptismal, es manifesta a la consciència del creient, aquest experimenta sovint un sentiment de presència concreta. Aquest sentiment de presència correspon a la percepció viva i personal de Jesús com a Senyor. En la major part dels casos, aquest sentiment de presència ve acompanyat de l’experiència d’un poder espontàniament identificat com la força de l’Esperit Sant. Una apropiació justificada si hom retrotrau a l’Escriptura: “L’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus” (Ac 1, 8). “Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l’Esperit Sant i amb poder” (Ac 10, 38). “Que el Déu de l’esperança ompli la vostra fe d’alegria i de pau perquè vesseu d’esperança gràcies a la força de l’Esperit Sant” (Rm 15, 13; cf. 1 Co 2, 4;1 Te 1, 5).

Aquesta força se sent en relació directa amb la missió i es manifesta com una fe animosa, vivificada per una caritat que capacita per emprendre i realizar grans coses pel Regne de Déu.

Un altre reflex característic d’aquesta percepció, de poder i de presència, és la intensificació de la vida d’oració, amb un atractiu especial per l’oració de lloança, cosa que per a molts és un esdeveniment nou en la seva vida espiritual.

Aquesta experiència de renovació se sent de vegades com una mena de resurrecció, i s’expressa agradosament en termes d’alegria i entusiasme. Això no ha de fer oblidar que, segons Sant Pau, l’experiència de l’Esperit pot situar-se també del cantó de la debilitat i de la humiliació (cf. 1 Co 1, 24-30), en la sobrietat i la fidelitat dels ministeris “normals” (cf. 1 Co 12, 28). Condueix, també, a l’experiència de la creu (cf. 2 Co 4, 10), i ha de realitzar-se en una conversió (metanoia) contínua i en l’acceptació del sofriment redemptor.

En resum, aquesta experiència és la de la immediació personal de l’amor diví i de la força del testimoni missioner.

Els qui no coneixen la Renovació sinó de manera externa, confonen sovint l’expressió d’una experiència profundament personal amb una mena de sentimentalisme superficial. Convé insistir també que l’experiència de la fe concerneix la totalitat de l’home: la seva intel·ligència, la seva voluntat, la seva corporeïtat, la seva afectivitat. Ha existit la tendència, en alguns mitjans, a considerar el trobament amb Déu solament com una fe entesa en un sentit més o menys intel·lectualista. En realitat, aquest trobament inclou també la part emocional de l’home, perquè s’adreça a cristianitzar la persona sencera i s’estén fins a l’afectivitat més sensible.

Tal com l’entenem aquí, el terme d’experiència religiosa pot verificar-se en dues hipòtesis: la d’una experiència decisiva, que succeeix en un moment determinat i es susceptible de datar-se amb precisió; o la d’una experiència creixent, en la qual la presència de l’Esperit rebut en el baptisme es manifesta progressivament a la consciencia del creient.

El primer exemple d’experiència pot resultar menys familiar als catòlics, encara que no sigui estrany a la seva tradició (pensem, per exemple, en el “primer temps” d’elecció esmentat per Sant Ignasi en els Exercicis Espirituals). També és cert que aquest exemple d’experiència es presta a les il·lusions, encara que pugui ser una via autèntica de trobament amb Déu.

El segon exemple d’experiència, el d’un creixement progressiu vers la unió amb Déu, correspon més al temperament espiritual de nombrosos catòlics. Cal subratllar que constitueix igualment una experiència perfectament vàlida de maduració espiritual, encara que també hagi de ser jutjada, igual com l’anterior, per les regles d’un sa discerniment.

Hi ha molts que desconfien de l’experiència religiosa, i aquesta desconfiança influeix en el judici que es formen sobre la Renovació Carismàtica. La seva reacció pot basar-se, cal reconèixer-ho, en una tradició espiritual que inclou moltes advertències sobre els riscos d’il·lusió en matèria de gràcies extraordinàries (20).

És necessari, tanmateix, notar que la Renovació Carismàtica no se situa exactament en el mateix registre d’experiència espiritual de les gràcies místiques en el sentit tradicional del terme. Els carismes són ministeris orientats cap a l’Església i cap al món abans que cap a la perfecció dels individus. Aquests ministeris comprenen els esmentats per l’apòstol: profecia, ensenyança, predicació, evangelització, etc.

El carisma de la glossolàlia (21) n’és el menor dels dons perquè és el que menys contribueix a l’edificació de la comunitat: “El qui parla en llengües s’edifica a si mateix”, declara Sant Pau (1 Co 14,4). La seva eficàcia és més de l’ordre personal que del comunitari. No és aquest el cas de la resta dels carismes esmentats per Sant Pau: “Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots. Un, per mitjà de l’Esperit, rep el do de parlar amb saviesa; un altre rep el do del coneixement per obra del mateix Esperit; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de guarir, en virtut de l’únic Esperit; un altre, el do de fer miracles; un altre, el do de profecia; un altre, el de discernir els esperits; un altre, el do de parlar en llengües; un altre, el do d’interpretar-les. Tot això és obra de l’únic i mateix Esperit, que distribueix els seus dons a cadascú tal come ell vol” (1 Co 12, 7-11). “I és ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d’altres el de ser profetes, a d’altres el de ser evangelitzadors, a d’altres el de ser pastors i mestres; i així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d’edificar el cos de Crist” (Ef 4, 11-12; cf. Rm 12, 6-8).

Es pot comprovar: no es tracta de gràcies d’oració ni de dons específicament ordenats a la perfecció personal, sinó de ministeris. Això no vol dir que els carismes estiguin mancats d’elements místics. Inclouen una dimensió experimental i, normalment, una crida a viure una vida cristiana més autèntica. En obrir l’ànima i el cor a una percepció més inmediata de la presència de Jesús i del poder de l’Esperit, es converteixen en font de renovació de la vida d’oració.

Així, doncs, els carismes són essencialment gràcies ministerials. En la mesura que són objecte d’experiència i están units amb gràcies místiques, estan subjectes a les regles tradicionals de discerniment dels esperits. Per tal com constitueixen ministeris, estan subjectes a les normes doctrinals i comunitàries que regulen l’exercici de tot ministeri en l’Església, és a dir: la confessió de Jesús com a Senyor, la distinció i la jerarquía dels ministeris, la seva importància relativa pel que fa a l’edificació de la comunitat, la seva interdependència, la seva subjecció a l’autoritat legítima i al bon ordre de la comunitat en el seu conjunt (cf. 1 Co 12, 14).

N’hi ha que tenen una certa prevenció respecte dels carismes que consideren menys “normals” per causa de les il·lusions a les quals poden donar lloc. És cert que sempre és bo tenir una certa circumspecció en materia d’experiència religiosa. Però un escepticisme sistemàtic en aquest domini corre el risc d’empobrir l’Església en aquest aspecte experiencial de la seva vida en l’Esperit, i fins i tot de desacreditar tota vida mística. No es pot admetre, doncs, que amb el pretext de la prudència s’exclogui el que forma part integrant del testimoni de l’Església.

Atesa la particular atenció que la Renovació concedeix a l’experiència carismática, alguns poden tenir la impressió que es tendeix a reduir a experiència tota la vida cristiana. És evident, però, que, en conjunt, els catòlics compromesos en la renovació reconeixen la dimensió doctrinal i l’exigència obediencial de la fe. Són conscients que pot ser debilitada tant per la tirania de l’experiència subjectiva com per la d’un dogmatisme abstracte o per un formalisme ritual. El progrés espiritual no s’identifica per a ells com una successió d’experiències gojoses, sinó que hi ha lloc, en el si de la Renovació per a un caminar ple de foscors i temptejos, així com per a rutes d’alegria i il·luminació. L’experiència carismàtica condueix, en general, a una revalorització dels altres elements fonamentals de la tradició cristiana: l’oració litúrgica, la Sagrada Escriptura, el Magisteri doctrinal i pastoral.

_______________

• 8.↑ Nota en la Bíblia de Jerusalem (Desclée, Bilbao) en Joan 1, 33. Cf. R.E. BROWNN, The Joannine Sacramentary Reconsidered. Theological Studies 23 (1962) pp.197-199; F.M. BRAUN, Jean le théologien: sa théologie: le Mystère de Jésus-Christ. Gabalda (Paris 1966), pp. 86-87.
• 9.↑ Cf. H. MÜHLEN.Etv., Die Firmung als sakramentale Zeichen der Heilsgeschichtlichen Selbstüberlieferung des Geistes Christi. Theologie und Glaube 57 (1967) p. 28º.
• 10.↑ Adversus Haereses III, 24, 1: PG 7, 966 (Sources Chrétiennes n. 34, p. 401).
• 11.↑ Cf. J. KREMER, Begeisterung und Besonnenheit: Zur heutigen Berufung auf Pfingsten, Geisterfahrung und Charisma. Diakonia 5 (1974) p. 159.
• 12.↑ Cf. A. P. MILNER, Theology of Confirmation (Theology Today, 26). Fides (Notre Dame 1971).
• 13.↑ Cf. Adversus Haereses III, 24, 1:PG 7, 966 (Sources Chrétiennes n.9 34, p.401; V, 6,1: PG 7, 1136-8 (S.C. n. 153, pp… 75-77); Démonstration de la prédication apostolique 99: PO 12, 730-1 (S.C. n. 62, p.169; Adversus Marcionem V, 8 (Corpus Christianorum I, 685-688); L.CERFAUX, Le don de l’Esprit, en Le Chrétien dans la théologie paulienne. Du Cerf (Paris 1962, pp. 219-286; H. MÜHLEN Der Beginn einerneuen Epoche der Geschichte des Glaubens. Theologie und Galube 64 (1974) p.28-45. Aueste últim article apareix resumit en Selecciones de Teología 55 (1975) pp.207-214.
• 14.↑ Cf. K. McDONNEL, The Distinguishing Characteristics of the Charismatic-Pentecostal Spirituality, One in Christ 10 (1974) pp. 117-128.
• 15.↑ Cf. D. MOLLAT, The Role of Experience in New Testament Teaching on Baptism and the Coming of the Spirit. One in Christ 10 (1974) pp.129-147.
• 16.↑ Cf.J. D. G. DUNN, Baptism i the Holy Spirit (Studies in Biblical Theology, Second Series, n.15). Alec R. Allenson (Naperville 1970), pp. 124, 125, 132, 133, 138, 149 i 225.
• 17.↑ Cf. G. EBELING, The Nature of Faith. Muhlenberg Press (Philadelphia 1961), p.102.
• 18.↑ 107. Cf. W. KASPER, Fe e Historia. Sígueme (Salamanca 1974), pp. 49-81, on escriu sobre les possibilitats de l’experiència de Déu en l’actualitat.
• 19.↑ Cf. F. GRÉGOIRE, Note sur les termes “intuition” et “expérience”. Revue Philosophique de Louvain 44 (1946) pp. 411-415. DE JESÚS, Vida y obras de San Juan de la Cruz. BAC (Madrid 1946) pp.260-263;
• 20.↑ Cf. CRISÓGON, Subida al Monte Carmelo, cps. 29-31 del llibre II, pp. 667-675; GABRIEL DE SANTA MARÍA MAGDALENA, Visions and Revelations in the Spiritual Life, Newman Press (Westminster 1950), p.66.
• 21.↑ És necessari evitar de separar un text particular de Sant Pau i elaborar a partir d’ell un concepte genèric de carisma. És inacceptable col·locar en una mateixa categoría l’apòstol i el que parla en llengües, encara que ells comparteixin qualitats comunes. Per a Sant Pau, l’apostolat no és un do espiritual entre altres, ni tampoc és el primer entre tots els dons, sinó que és més aviat la totalitat d’aquests dons: el seu conjunt s’anomena missió. Més encara, el do de profecia, considerat com una funció constitutiva de l’Església, no ha de ser confòs amb la profecia de l’Església postapostòlica, encara que tots dos tinguin característiques comunes. Els profetes units als apòstols exerceixen una funció constitutiva (cf. Ef 2, 20), que més tard els profetes no tindran. Ells eren també beneficiaris de les revelacions (cf. Ef 3, 5), les quals tenen relació amb l’estructura interna de l’Església. Això no es diu tampoc dels profetes ulteriors. Cf. H. SCHÜRMANN, Los dones espirituales de la gracia. La Iglesia del Vaticano II. Dirig. Por G. BARAÚNA, Juan Flors, (Barcelona 1966), vol. 1, pp. 579-602. Aquesta posició no pot identificar-se de cap manera amb la que relega els carismes a l’edat apostòlica.

---

• Tornar a l'índex
• -
• Esteu: A. La RCC - Naixement i Difusió DM01
• -
• Continuar llegint