Documents de Malines - 1 (DM01)- continuació
La Renovació Carismàtica Catòlica
(RCC)
Cardenal J.L. Suenens
Traducció dels "Documentos de Malinas"
feta per A. P.
Nota: S'ha aplicat la nova norma sobre els accents diacrítis de l'IEC
A. LA RENOVACIÓ CARISMÀTICA
1. Naixement i difusió
El 1967, un grup de professors i estudiants d’Estats Units van experimentar una sorprenent renovació espiritual, acompanyada de la manifestació d’un determinat nombre de “carismes” esmentats per sant Pau en la seva primera carta al Corintis (3) . Fou l’inici del que actualment es coneix com “la Renovació Carismàtica Catòlica”, una renovació que s’ha estès per diverses regions del món, i que els seus efectius, en alguns països es doblen cada any. Laics, religiosos, sacerdots i bisbes s’hi senten compromesos. La primera Conferència Internacional de dirigents, celebrada el 1973 en el convent de les Missioneres Franciscanes de Maria de Gottaferrata, als afores de Roma, ha reunit delegats de trenta-quatre països. Un altre seny al de la creixent importància de la Renovació és el nombre de revistes teològiques que publiquen articles doctrinals en aquest àmbit. Hi ha equips locals que editen llibres i butlletins sobre la Renovació, i algunes revistes consagrades al moviment, com New Covenunt, a Estats Units, i com Alabaré, a Puerto Rico, que tenen difusió internacional. Hi ha observadors de la vida religiosa que veuen l’expansió de la Renovació Carismàtica com la manifestació d’un nou dinamisme en la vida de l’Església.
Són molts els qui, sense estar implicats en aquesta forma de renovació, comproven el canvi operat en la vida dels qui s’han compromès en ella. Entre els fruits de la Renovació cal assenyalar, de manera especial, el redescobriment d’una relació personal amb Jesús, Senyor i Salvador, i amb el seu Esperit. El poder de l’Esperit opera una conversió profunda, transforma la vida de molts i es manifesta en la voluntat de servei i de testimoni. Tot i el seu caràcter profundament personal, aquesta nova relació amb Jesús, lluny de ser un assumpte privat i intimista orienta vers la comunitat, facilita una comprensió nova del misteri de l’Església i afavoreix una adhesió lleial a la seva estructura sacramental i el seu magisteri.
Igual com el moviment bíblic i litúrgic, la Renovació Carismàtica suscita aquest amor per l’Església que intenta per a ella una renovació en la font de la seva vida: la glòria del Pare, la senyoria del Fill i el poder de l’Esperit Sant.
2. Context eclesial
Una de les esmenes més significatives que es van fer en els esquemes preparatoris de la Constitució sobre l’Església en el Concili Vaticà II es referia al paper de l’Esperit Sant. En la Constitució Lumen Gentium, el dia de Pentecosta es presenta com a decisiu per a l’Església, la qual té, en efecte, “accés al Pare per mitjà de Crist en l’únic Esperit” (n-4).
És l’Esperit qui assegura a l’Església “la unitat en la comunió i en el servei” (ibídem, 4) i distribueix als fidels les gràcies necessàries per la renovació i el desenvolupament de l’Església, perquè l’Esperit és un do que es dona sempre “en vista del bé comú” (1 Cor 12, 7). Tant les gràcies més sorprenents com les més senzilles s’ajusten sempre a les necessitats de l’Església. El Papa Pau VI s’ha fet eco d’aquest ensenyament en l’audiència general del 29 de noviembre de 1972: “L’Església necessita sentir, d’alguna manera, des del més profund d’ella mateixa, la veu suplicant de l’Esperit Sant, que en el nostre interior prega amb nosaltres i per a nosaltres “amb gemecs que no es poden expresar” (Rom 8,26) (4). . Durant l’audiència del 23 de maig de 1973 va tornar a tractar aquest tema: “Tots nosaltres ens hem d’obrir al buf misteriós de l’Esperit Sant” (5)
Els qui están compromesos amb la Renovació han experimentat els carismes dels que parla la Lumen Gentium i el buf misteriós de l’Esperit. Experimenten que han estat introduïts, com a individus i com a comunitat, en una relació de fe personal amb Déu, experiència que engendra en ells “un sentit més viu del que és diví” (Gaudium et Spes, 7).
El carácter especial d’aquesta experiencia posa de manifest la naturalesa eclesial dels carismes, que es relaciona d’una banda amb les estructures vivents de l’Església i amb el seu ministeri, i d’una altra, amb l’experiència individual de Déu (6).
Aquesta és la raó per la qual la Renovació ha reaccionat contra una atenció excessiva prestada a la interioritat i a la subjectivitat individuals. En termes sacramentals, es pot dir que el moviment carismàtic està fundat sobre la renovació d’allò que ens constitueix en Església, és a dir, els “sagraments de la iniciació cristiana”: baptisme, confirmació i eucaristía (7) . L’Esperit Sant, rebut en la iniciació, és acollit de manera més profunda tant en el pla personal com en el comunitari, de manera que s’opera una “metanoia” (conversió) contínua al llarg de la vida cristiana.
L’experiència que està en la base de la Renovació comença amb un “veure i sentir” (Ac 2,33; 1Jn 1, 1-3) i es comunica a un grup o a una persona per una fe que dona testimoni de la senyoria de Crist pel poder de l’Esperit. Quan llegim en els Fets dels Apòstols que els qui van escoltar la predicació de Pere “el seu cor va quedar trasbalsat”, l’autor ha volgut dir que van ser tocats en tot el seu ésser: cos, esperit, intel·ligència, afectivitat, voluntat, per la paraula carismàtica de l’apòstol.
Nosaltres entenem per “carisma” un do interior, una aptitud desfermada per l’Esperit, revestida de força per Ell i posada al servei de l’edificació del Cos de Crist. Cada cristià posseeix un o diversos carismes que serveixen per al ordenament i el ministeri de l’Església; aquests carismes formen part integrant de la vida eclesial, però han d’estar sostinguts per una realitat més fonamental: l’amor a Déu i al proïsme (1Cor, 13). Aquest amor-caritat dona valor a tot ministeri; sense ell, els carismes serien “buits”.
La Renovació Carismàtica no pretén promoure un retorn simplista, mancat de tot sentit històric, a una Església neotestamentària idealitzada. Reconeix, però, el paper únic de les comunitats del Nou Testament, i pretén continuar en la tradició que crida tots els homes a la conversió i al Regne. Independentment de quines hagin estat les formes de renovació anteriors, la “Renovació Carismàtica” de què parlem vol situar-se en la tradició catòlica, originada per la paraula dels profetes i dels apòstols de l’Església primitiva, el testimoni dels màrtirs, la predicació dels ordes religiosos de l’Edat Mitjana, els exercicis espirituals de sant Ignasi, la pràctica de les missions parroquials, el moviment litúrgic i altres “moviments” apostòlics i espirituals. Per bé que es distingeix d’ells per alguns accents que li són propis, la Renovació Carismàtica pretén també llançar a tots els homes la mateixa crida a la conversió i alliberar el “creient incrèdul”, captiu sense saber-ho d’un ateisme de l’ànima i del cor.
_______________
- Cf. E. D. O’Connor, La Renovación Carismática en la Iglesia Católica. Lasser Press Mexicana, México 1973, J. CONNOLLY, The Charismatic Movement: 1967-1970, en As the Spirit leads Us, editat per K. i D. RANAGHAN. Paulist Press, Nueva York 1971, pp.211-232.
- Ecclesia n. 1621 (9 desembre 1972) p.1685
- Ecclesia n. 1644 (2 juny 1973) p. 671
- Cf. G. HASENHÚTTI, Carisma. Principio fondamentale per l’ordinamento della Chiesa. Ediz. Dehoniane (Bolonia 1973; K. RAHNER, Lo dinámico en la Iglesia. Herder (Barcelona 1968); W. KASPER, Fe e historia. Sígueme (Salamanca 1974), pp. 253-260.
- Cf. K. MCDONELL – A. BITTLINGER, Baptism in the Holy Spirit as an Ecumenical Problem. Charismatic Renewal Services (Notre Dame 1972).
- Tornar a l'índex
- -
- Esteu: A. La RCC - Naixement i Difusió DM01
- -
- Continuar llegint
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada